Hi ha molts futurs possibles.
Creus que podries decidir el teu?

Planificar el meu futur

TERCER DEBAT

Sabadell Futuros

Podem controlar el nostre futur? Està escrit als gens? O és qüestió de sort?

Un nou debat AMB LA PARTICIPACIÓ EN DIRECTE DE RAFA NADAL I ROBERTO MENÉNDEZ

DESTACATS

3r DEBAT

PODEM CONTROLAR EL NOSTRE FUTUR?

Està escrit als nostres gens? Depenem dels altres? O és qüestió de sort? Mira aquest vídeo resum per descobrir algunes de les reflexions que van sorgir en el tercer debat de Futurs. Amb la participació en directe de Rafa Nadal, Roberto Menéndez, Marta García Aller, Joan Sistiaga, Patrícia Soley-Beltran i Miguel Pita.
Veure resum

LES XARXES EN DADES

Vols veure les diferents reaccions de l'audiència a les xarxes socials durant el debat? Descobreix una selecció de les diferents preguntes formulades i les respostes dels usuaris.

“En el futur la
tecnologia estarà integrada
en l'educació”

És més important
el rol dels pares
o el de les escoles?

Tantes persones, tants futurs, tantes formes d’estalviar.

Solucions d’estalvi a partir de 30 euros al mes.

Descobreix la teva
Sabadell Futuros - Invitados

Jon Sistiaga

Orwell es va equivocar

Dir que es té o no es té futur és una expressió fallida. El futur existeix i existirà... Llegir-ne més
Sabadell Futuros - Invitados

Miguel Pita

La genètica i el futur

L’èxit està escrit en
els meus gens? Sens dubte
la resposta més curta és “no”.
Perquè el futur...
Llegir-ne més
Sabadell Futuros - Invitados

Patrícia Soley-Beltran

Cap port

I tu, de gran,
què vols ser? Em van agafar
per sorpresa la
primera vegada. Mmmm…
Llegir-ne més
Sabadell Futuros - Invitados

Marta García Aller

La fi del món tal com el coneixem

Per entendre fins a
quin punt viure en un
món connectat ens canviarà
la vida no cal saber...
Llegir-ne més

Jon Sistiaga

PERIODISTA
D’INVESTIGACIÓ

@jonsistiaga

Orwell es va equivocar

Dir que es té o no es té futur és una expressió fallida. El futur existeix i existirà. Per a tots. La qüestió és com aproximar-lo al que ens agradaria que fos. Com ens contemplem d’aquí a uns anys i què succeirà realment amb nosaltres. Aquesta és la pregunta. Els Sex Pistols cantaven el “No Future” en una cançó dedicada a la reina d’Anglaterra, i aquesta els ha sobreviscut, de moment, 40 anys. La literatura és plena també d’autors que van dibuixar el futur, gairebé sempre distòpic, i molt pocs van ser profètics. Ni tan sols Orwell, que va ser el que més es va arriscar donant una data titulant una de les seves novel·les 1984, ho va encertar del tot. Ningú no l’encerta amb el seu futur, perquè aquest és, i això és el més bonic, impredictible...

Però tenim, això sí, algunes eines per anar-nos acostant a poc a poc a aquest moment que tots hem imaginat. Perquè tots pensem en coses semblants: un retir tranquil i una situació folgada per als nostres fills. Ho penso jo, ho penses tu, que estàs llegint això, ho pensa una mare somali o un refugiat sirià. Ho pensa un migrant centreamericà o un pescador noruec. Què tenim tots nosaltres en comú? Que volem viure millor. L’ànsia d’un futur millor és el motor poderós que mou el món. Correm riscos perquè val la pena. Ens tirem al buit perquè la sort, o les oportunitats, no vindran al sofà de casa. Saltem murs o creuem mars perquè tenim dret a una vida millor.

Hi ha un únic element que ens unifica. Una sola eina que es pot trobar arreu del món. No és l’atzar, no és la sort, no és l’entorn en què neixes o et cries, no, tampoc no són els gens que et toquen en aquest repartiment còsmic que tot just comencem a entendre. És l’Educació. Escrita així, amb majúscula. L’Educació per ser millors persones. Per entendre on ens ha tocat néixer i què podem fer per millorar aquest ecosistema. O com en podem fugir. No hi ha ningú predestinat a convertir-se en assassí, en advocada, en sacerdot o en presidenta del govern. Ningú no neix predestinat. No existeix el determinisme social. M’atreviria a afirmar que com a molt hi ha persones predisposades a acceptar el seu lloc en el món o la seva falta d’oportunitats. Però moltes altres no. Perquè, amb voluntat de canvi i amb educació per entendre les teves opcions, pots intentar canviar el teu futur. Malgrat els titulars que llegim cada dia, estem, com dirien els àngels pinkerians, millor que mai en la història de la Humanitat.

Les lliçons vitals més importants me les he endutes en els llocs més miserables del planeta. Nenes que a Calcuta van cantant a classe perquè saben que allà és on es podran alliberar d’un sistema patriarcal i masclista que les considera humanes de segona. Criatures que al Congo tornen de treballar a les mines del coltan i fan els seus comptes amb la calculadora d’un vell telèfon Nokia per veure quantes monedes portaran a casa. Joves que a les comunes de Medellín rebutgen les ofertes de diner ràpid del narco i prefereixen aprendre un ofici. Tots ells busquen un altre futur diferent del que la vida els ha donat. Saben que el poden canviar gràcies a la seva constància i la seva força de voluntat. I ho saben perquè altres ja ho han aconseguit. Perquè es pot. Enmig del seu trajecte vital vindran els cops de bona o mala sort, l’ajuda i comprensió dels altres, la superació de les seves pròpies mancances personals, però la seva Educació, la seva forma de veure el món com un lloc d’oportunitat, això és difícil que els ho arrabassin. Educar, educar, educar, aquesta és la penicil·lina del futur.

Miguel Pita

DOCTOR EN GENÈTICA
I BIOLOGIA CEL·LULAR

La genètica i el futur

La genètica i el futur 1: l’èxit

L’èxit està escrit en els meus gens? Sens dubte la resposta més curta és “no”. Perquè el futur no està escrit enlloc. Però, d’altra banda, el que diuen els meus gens condicionarà el meu èxit, i el meu futur, més del que m’agradaria reconèixer. L’ADN determina completament alguns dels meus trets, com ara el color dels ulls, el grup sanguini o, fins i tot, algunes malalties latents que patiré si estan escrites en algun lloc del meu codi genètic. Tanmateix, per a la gran majoria dels trets l’ADN no és un dictador, no determina, solament crea una propensió. La meva estatura està molt influenciada per unes quantes desenes dels meus gens, però finalment és el resultat de la combinació de la meva genètica amb la meva alimentació i amb les seqüeles de les malalties que vaig patir en el meu desenvolupament. Sent això així, jo hauria tingut diferents estatures en diferents vides alternatives, però, això sí, sempre m’hauria acostat als 180 centímetres per designi de la meva genètica. Semblantment, molts factors psicològics, potser inesperats, com ara la meva agressivitat o la meva aversió al risc, també seran el resultat de la complexa equació que resulta de la interacció de la meva genètica amb els esdeveniments de la meva vida.

Imaginem que cadascú té al davant un camí de sorra. Algunes persones tindran un camí que és més ample que el d’altres. El camí d’alguns tindrà més pedres i clots que el dels seus amics, que tindrà, per exemple, les cunetes menys profundes. Per tant, tots tenim un camí semblant però diferent en alguns detalls. Al llarg de la vida hem d’avançar per aquest camí prenent decisions permanentment: si el recorrem caminant o corrent, si mirem cap endavant o ens entretenim amb el paisatge, si l’asfaltem o el deixem de sorra, etcètera. La genètica és aquest camí de sorra personal de cadascú, perquè el nostre ADN ens ofereix una situació de partida, mentre que allò que anomenem “entorn” o “ambient” seran els esdeveniments de la vida, que condicionen si correm o passegem pel nostre camí, si l’asfaltem o si ens hi entrebanquem: és a dir, la nostra família, amics i també els nostres accidents o cops de sort. Perquè no podem oblidar que l’atzar també reescriu el guió de la pel·lícula de la vida.

L’atzar hi té un paper important, com qualsevol pot assegurar si recorre el seu passat amb la memòria. L’èxit no escapa a aquesta fórmula. Per exemple, per arribar a ser un número u en el tennis sens dubte necessitaré cops de sort pel camí, més grans o més petits: una lesió fortuïta ha posat fi desafortunadament a la carrera de moltes promeses de l’esport. Però hi haurà altres factors que hi influiran tant o més que l’atzar: els meus gens m’hauran de constituir amb una personalitat competitiva, amb bons reflexos, elevada capacitat de concentració i sacrifici, i unes característiques físiques ideals. Si no és així, podré gaudir de l’esport, però no seré un dels millors. I igualment he de tenir en compte que totes aquestes habilitats que m’aporta potencialment la genètica han de ser cuidades, treballades, explotades al màxim. Per a això necessitaré l’ambient adequat: els entrenadors, els amics, l’entorn familiar i social que em doni suport. Perquè si neixo en un entorn en el qual simplement no pugui tenir accés a una raqueta i entrenar, ja estaré anul·lant el potencial dels meus gens. La fórmula resultant és que la genètica és necessària, però no suficient, i el mateix passa amb l’ambient: imprescindible, però incapaç de fer miracles per si sol. Per a molt pocs trets l’ADN és determinant amb poder absolutista. Però el que crida l’atenció és que, per a totes les característiques que se’ns puguin ocórrer, la nostra genètica pot crear una certa propensió: des de l’oïda musical fins a la capacitat de cooperar. El nostre camí original el posa l’ADN, i el resultat final, nosaltres al llarg de la nostra vida. A més, cal tenir en compte que les habilitats i els talents, font de l’èxit, estan repartits. Sempre hi haurà alguna cosa per a la qual estarem més dotats per naturalesa. Hem de triar aquest camí? No necessàriament, perquè tenim recursos i plasticitat per arribar lluny en allò que ens proposem. Però si identifiquem el nostre talent, simplement començarem en un camí més adequat.

La genètica i el futur 2: ser capaços d’imaginar

La genètica és possiblement la disciplina científica que més de pressa avançarà en les properes dècades, juntament amb la intel·ligència artificial. Les eines contemporànies més sofisticades permeten avanços com ara l’edició genètica, és a dir, fer canvis controlats i selectius en l’ADN. Som capaços de modificar la nostra genètica. En un futur proper aquestes eines es podrien començar a aplicar i permetrien dur a terme modificacions “a la carta” en la futura descendència. Això evitaria una gran quantitat de malalties genètiques, però sens dubte també obriria la porta a un món diferent que ens podria recordar a moltes pel·lícules i llibres de ciència-ficció. Però aquesta no és l’única via per la qual podem relacionar les idees de genètica i futur: la contribució més gran que ha fet mai la genètica humana al futur és inventar-lo.

El nostre cervell és únic en la seva habilitat per anticipar el futur. Aquesta capacitat de pensar en un temps que no s’ha esdevingut és un regal de la nostra genètica, de la genètica que crea el cervell de l’espècie humana.

El futur no existeix, mai arriba. Només vivim el present. Perquè el futur és una il·lusió, un miratge, una idea abstracta. Però és una il·lusió molt útil, perquè converteix el nostre cervell en una eina predictiva. Tenir la capacitat d’imaginar el futur va fer de la nostra espècie la més avantatjada del planeta. Un cervell amb capacitat d’anticipació va permetre als nostres avantpassats emmagatzemar menjar, planificar la caça i desenvolupar estratègies vitals i comercials que van desembocar en la creació de societats complexes i, finalment, en la conquesta del planeta.

La capacitat de pensar en el futur, única de l’espècie humana, és un indicador de maduresa del nostre sistema nerviós. Els infants ens permeten ser testimonis del fenomen, perquè durant la infantesa el cervell encara està en procés de desenvolupament i no disposa de de certes habilitats. La seva genètica treballa per fabricar un sistema nerviós que triga anys a assolir la complexitat necessària per comprendre i emprar conceptes abstractes com el de “futur”. Per tant, si a un nen de quatre anys se li ofereix triar entre rebre un caramel avui o deu demà passat, no tindrà la capacitat d’escollir la gratificació demorada, atès que els cervells immadurs viuen al màxim el present. La nostra genètica ens ha regalat un cervell que quan està plenament desenvolupat adquireix competències fascinants i sorprenents, tot i que hi puguem estar acostumats. La capacitat de planificar el futur, d’imaginar-lo, de dissenyar-lo, de modificar-lo, és un regal meravellós de la nostra genètica. Sens dubte cal aprofitar-lo.

Patrícia Soley-Beltran

SOCIÒLOGA I
ANTROPÒLOGA

Cap port

I tu, de gran, què vols ser?

Em van agafar per sorpresa la primera vegada.

Mmmm…

Els grans pensen en això que anomenen “futur”. Ser de gran és diferent de ser de petita? Esperen que jo vulgui ser una altra en el futur? Em faria una mica de por. A més, ha de costar molt, tant que no sabria ni com pensar-ho. Es pot ser estranya a una mateixa? La veritat és que alguns grans semblen bastant perduts.

El millor serà respondre quina carrera m’agradaria estudiar –a l’escola m’animen a fer-ho i a mi m’agrada–, però encara no hi he pensat. És que jo creia que el futur quedava lluny, i aquesta senyora ara resulta que m’atrapa amb la seva inesperada pregunta. Quin compromís. Què li contesto? Els grans mai s’acontenten amb un “encara no ho sé”.

“M’agrada la història”, vaig balbucejar temptativament.

Créixer al Barri Gòtic de Barcelona imposa una visió del món. Aviat aprens que les civilitzacions estan fetes de capes superposades, de naixement, destrucció, renaixement. Estrats fets d’avanços, retrocessos i avanços; de plenitud i decadència. Geologia de vida.

Intueixo que la pregunta es repetirà. Projectar-se cap endavant sense saber. No m’agrada. Deu ser aquest, el significat del vers que el poeta barceloní Juan Goytisolo li escriu a la seva filla a Palabras para Julia: “la vida ya te empuja como un aullido interminable”? Fa por. Fiar la teva vida a una aposta, sense saber. Refino la resposta preparant-me per a la següent ocasió:

“Arqueòloga.”

Em pregunten pel meu futur quan miro el passat per entendre el present: l’herba que creix sobre les ruïnes, la gent obrint carrers nous amb il·lusió i força. Viure davant una necròpolis romana marca caràcter. Vaig aprendre de pressa que la vida té un principi... i un final. Que ens convertim en pols i que ningú té respostes definitives. Els antics egipcis indagaven més enllà, es volien preservar, habitar-lo. Els Reis d’Orient em van portar tots aquells llibrots il·lustrats que els vaig demanar i m’encanta llegir sobre la seva civilització. M’agradaria saber-ne més:

“EGIPTÒLOGA.”

A veure si així paren de preguntar.

Però la pregunta torna sobre ella mateixa i soc jo qui ho vol saber: què serà de mi en aquest somni del temps? En qui em convertiré? M’envolten palaus i esglésies construïts per ser eterns. Els seus murs romanen molt més que cap de nosaltres. Centenars d’anys. Pedres que són valors solidificats, voluntat d’eternitat que t’ensenya a pensar més enllà, molt més enllà, a comprometre’t amb alguna cosa més alta que la teva mera subsistència material.

De petita esperava ser feliç, tenir una feina estable i retribuïda de manera justa. Potser no vaig escollir el camí més fàcil, potser he apostat per la meva passió i no per una promesa de seguretat. Moltes vegades m’he jugat el tipus amb les meves decisions: vaig deixar la carrera d’història per treballar de model. Em vaig avorrir de la meva professió i vaig treballar com a presentadora i actriu. No m’agradaven els guions que m’oferien i vaig tornar a un antic amor: la universitat; no van faltar aquells que em van dir boja per deixar el glamour per un llapis. Volia estudiar al Regne Unit: amb una insuficient beca Erasmus, alguns estalvis, roba inadequada i la benedicció dels meus millors professors, vaig emigrar a Escòcia. Vaig treballar fort i em van donar oportunitats: tot i les dificultats materials, vaig ser feliç estudiant i em vaig graduar amb honors. Vaig voler continuar: em vaig embrancar en un doctorat i em vaig formar per ser investigadora. Sense voler tenir en compte el risc professional que corria, atès que la inversió en ciència a Espanya és molt menor que la del Regne Unit, vaig decidir tornar al meu país amb una beca que va acabar abruptament i sense avís previ. Sense haver-ho buscat, vaig trobar feina com a funcionària interina en un lloc de responsabilitat. Internacionalitzar les universitats era una feina bonica, però no vaig voler consolidar la meva plaça, ja que dedicava el temps lliure a investigar, no a preparar oposicions. Em cridava. Així que vaig poder, vaig tornar al món universitari: vaig ser docent freelance durant més d’una dècada, amb l’extrema precarietat que això implica. La meva noció de responsabilitat social em va portar a divulgar coneixement acadèmic: em vaig inscriure a cursos d’escriptura per ampliar els meus registres d’estil i convertir-me en assagista. Vaig aprofitar una aturada professional per escriure el llibre que feia anys que volia escriure i el vaig portar més enllà: em vaig fondre tots els estalvis –ja va ser un luxe poder estalviar– finançant un assaig que volia que sortís rodó. Vaig comprar el meu temps: vaig aconseguir un prestigiós premi en el qual mai havia somiat.

Potser aquesta sembla la trajectòria d’una valenta, però jo sempre vaig sentir que estava fent virtut de la necessitat. Algunes d’aquestes eleccions van ser ruïnoses financerament. No li ho recomanaria a ningú. No recomanaria cap altra cosa. Malgrat que hagi tingut molts moments de flaquesa, no me’n penedeixo. M’he estat fidel. Finalment, m’he convertit en arqueòloga de sabers. Mai ho hauria pogut preveure, però és coherent. Tampoc vaig poder preveure els molts imprevistos imponderables, allò desconegut, allò que he après. Coses meravelloses per les quals sento agraïment i gaudeixo sentint-lo. Soc afortunada. En la meva projecció de futur, només vaig encertar en allò de ser una professional independent, sense ser conscient del que costa.

I ara? Continuo divulgant mitjançant la meva tasca de gestió cultural en diverses i prestigioses institucions. Vull que el saber que em va ajudar tant arribi al màxim de gent possible. Què m’agradaria fer en un futur, el més proper possible? M’agradaria continuar divulgant mitjançant un altre tipus de llenguatge, la ficció, i continuar creixent humanament, aquesta vegada com a escriptora. Vull tornar a fer un salt i necessitaré ponts. Novament ponderaré una vegada i una altra la meva situació i les meves possibilitats abans de prendre decisions. Novament tractaré de posar en joc una certa previsió, sabent que els imponderables són legió. Sé que continuaré comptant amb l’ajuda dels que m’estimen i que hi hauré de posar molta voluntat. Viure en un verb que es conjuga en gerundi: ESSENT.

Passejant per la formosa Edimburg, en un dels molts moments difícils que vaig tenir durant el doctorat –treballar un lustre en un projecte del qual només veus la llum al final del túnel al final del quart any dona per a molts abismes– em va arribar una revelació que semblava treta de Harry Potter. Una acolorida postal de la llibreria Word Power afirmava: “Com més aviat t’endarrereixis, més temps tindràs per recuperar.” Aquesta irònica paradoxa em va donar la clau per comprendre per què la invariable joventut de les models no és una professió d’eternitat sinó una trampa visual i per què jo havia recuperat la meva vida a una altra velocitat. Vaig fer bé pensant en termes de ser, i no de tenir. Em va inspirar la pregària que el poeta Joan Maragall expressa en el seu sublim poema “Excèlsior”: no em deixo endur a les tranquil·les aigües manses de cap port; fujo dels horitzons mesquins, sempre, sempre mar endins.

Avui dia, encara dono corda al rellotge de la meva primera comunió. Un dia em van preguntar què era per a mi el luxe i vaig saber la resposta: tenir temps per llegir i escriure, estar amb la gent que estimo i contemplar la bellesa del món. El futur viu en un present roent: el del que viu la vida com un aprenentatge, un camí de coneixement, un regal. Per a mi, el futur és una novel·la per escriure. El meu compromís amb el present és continuar aprofundint en aquesta arqueologia vital, vivint i narrant una història, la dels meus semblants i la meva, mirant de fer-la millor, més humana. El futur l’escrivim ara, habitant el nostre temps com una riquesa, deixant-lo respirar, i sabent que, a qualsevol edat, se’ns pot plantejar una decisió vital. Quan un cicle es completa, només l’instint ens pot guiar. El temps és un aliat. En el gran mar noble. Cap port.

Marta García Aller

PERIODISTA I
ESCRIPTORA

La fi del món tal com el coneixem

Per entendre fins a quin punt viure en un món connectat ens canviarà la vida no cal saber gaire de robots, ni de blockchains ni de vehicles autònoms. Quan vaig escriure El fin del mundo tal y como lo conocemos (Planeta, 2017), cada vegada que volia descriure el futur recordava la màquina d’escriure Olympia Splendid del meu avi que encara conservo com un tresor. Recordo com em quedava hipnotitzada quan era una nena veient-lo teclejar veloçment amb dos dits.

M’encantava el so de les tecles i l’olor del Tipp-Ex que feia servir per corregir els errors: calia esperar fins que s’assecava i després raspar-lo amb molta cura amb l’ungla. Per recordar-se del que és el Tipp-Ex s’ha de tenir edat d’haver viscut en el món d’abans de Google. El meu avi no es podia imaginar que ni el Tipp-Ex ni les màquines d’escriure sobreviurien al canvi de segle.

Vint-i-tants anys després de teclejar per primer cop aquella Olympia, i segur que gràcies a ella, jo ja em guanyava la vida escrivint. Només que ho feia en un ordinador i sense Tipp-Ex, clar. Una tarda de fa uns quants estius, quan el meu avi anava cap als noranta-cinc anys, em va demanar que li expliqués què tenia d’especial el meu ordinador nou. “Quants folis hi caben?”, em va preguntar. “Milers…, milions…”, vaig respondre desconcertada. Ell assentia, astorat, com si estigués calculant quantes vides trigaria la seva neta a escriure prou per omplir un aparell com aquell. “Però és que també s’hi poden posar vídeos, fotos…”, vaig afegir. “Clar, clar… Però, quantes fotos, així, més o menys?” Els ordinadors sempre van ser per a ell una màquina d’escriure amb pantalla, i els folis, l’única unitat de mesura del tot comprensible.

Aquest és el problema de parlar del futur. No solament no han arribat encara les tecnologies que ens canviaran la vida en les properes dècades. Ni tan sols s’ha inventat el llenguatge apropiat per entendre-les. No parlem l’idioma del futur perquè encara no existeix, i moltes de les paraules que l’explicaran tampoc. Igual que ningú hauria entès als anys 90 què era Twitter o WhatsApp.

Per això, per entendre com ens està canviant la vida la innovació tecnològica a vegades el millor és fixar-nos en el que estem a punt de deixar enrere. Quan la innovació s’accelera, toca acomiadar-se de moltes altres coses. Igual que vam deixar enrere els videoclubs, el fax i les màquines d’escriure, amb la transformació digital estan arribant molts finals que ens canviaran la vida. Arriba el final del petroli, el final de les botigues, el final dels volants i fins i tot el final de les caixes registradores. També estem presenciant la fi de la conversa i la paciència.

La intel·ligència artificial no tan sols canvia la nostra manera de treballar, de comprar i de vendre: també la forma de pensar, d’enamorar-nos i fins i tot de tenir fills. I tot i que alguns d’aquests finals no els enyorarem, igual que no trobem a faltar els cotxes de cavalls per anar a treballar, d’altres hauríem de pensar dues vegades si volem que desapareguin.

Però si hi ha quelcom que no s’acabarà, en un moment en el qual s’apropa la fi de tantes coses, és la necessitat d’aprendre. L’empatia, l’atenció de les persones i la creativitat seran habilitats cada vegada més cotitzades en un món ple de robots i en què la intel·ligència artificial no ha fet res més que despertar.

El futur és una il·lusió. El projectem quan som criatures per somiar què volem ser de grans i fins i tot per planificar les properes vacances. En un món que passa per un moment de canvi tan vertiginós com l’actual, quan tot canvia tan de pressa, davant tanta incertesa, convé fer-se moltes preguntes. Dubtar molt. I més important que endevinar el que ve és estar preparats per adaptar-se en un món en transformació permanent. La clau és com fer-ho perquè amb el que és nou ens compensi allò que deixem enrere. I quedar-se amb allò que més ens fa ser nosaltres. Per això guardo l’Olympia Splendid del meu avi com un tresor que m’acompanyarà tota la vida.

2n DEBAT: EDUCACIÓ

MAKING OF DEL 2º DEBAT

Vols veure què hi ha darrere d’un rodatge en directe? Així es com es va realitzar el segon debat de Sabadell Futurs: ‘Com han d'estudiar els nostres fills?

‘La capacitat de pensar en una idea de futur és un regal del nostre cervell.’

Extret del debat
“PODEM CONTROLAR EL NOSTRE FUTUR?”

La millor eina que tenim per viatjar al futur és fer-nos moltes preguntes.

MARTA GARCÍA ALLER

Extret del debat
“PODEM CONTROLAR EL NOSTRE FUTUR?”

Els nostres gens predisposen, que no és el mateix que determinen.

MIGUEL PITA

Extret del debat
"ESTEM FETS PER CONVIURE?"

Ja hi ha tants models de família com persones

AITANA SÁNCHEZ-GIJÓN

Extret del debat
"COM HAN D'ESTUDIAR ELS NOSTRES FILLS?"

L'esport és una escola precoç de les coses que et trobaràs a la vida

ESTEBAN GRANERO

#SABADELLFUTUROS

Navegando acepta la instalación y uso de cookies propias y de terceros que recogen sus hábitos para ofrecer servicios personalizados y publicidad. Puede cambiar la configuración o informarse aquí.

Navegant accepta la instal·lació i ús de cookies pròpies i de tercers que recullen els seus hàbits per oferir serveis personalitzats i publicitat. Podeu canviar la configuració o informar-se aquí.

Navegant accepta la instal·lació i ús de cookies pròpies i de tercers que recullen els seus hàbits per oferir serveis personalitzats i publicitat. Podeu canviar la configuració o informar-se aquí.